El llenguatge ocult de una carícia

Una carícia no és mai només una carícia

1. Apartat 1/6

   Alba Tolosa

   El cos respon molt diferent a una mà que agafa la nostra o que ens acaricia suaument, a una abraçada que ens envolta, a un petó fugaç o al sexe apassionat. Aquestes accions ens canvien les hormones que alliberem, ens fan encendre circuits cerebrals diferents, el cor i la pell es regulen d’una altra manera i, fins i tot, el nostre microbioma es reorganitza.

   I tot això no depèn només del gest, sinó sobretot de qui ens toca i en quin moment, doncs el mateix contacte pot calmar-nos profundament o activar-nos del tot segons la persona i el context que ens envolta.

   Però, per què no tots els gestos valen igual?

   El motiu d’aquesta desigualtat és que el tacte social és molt més que pell amb pell: és una combinació de senyals físics, significats emocionals i records recents que el cervell integra en mil·lisegons. Quan algú ens toca, el cos “llegeix” aquest contacte en diversos nivells alhora i decideix si és reconfortant, neutre o amenaçador.

   En primer lloc, importa molt on es produeix el contacte. No és el mateix una carícia a l’avantbraç, una mà agafada, una mà a l’espatlla o un toc a una zona erògena. L’avantbraç o altres zones de pell pilosa tenen fibres C-tàctils especialitzades en tacte afectiu, mentre que el palmell, més ric en receptors discriminatius, és millor per detectar localització i textura que no pas per generar sensacions de vincle.

   En segon lloc, la forma del tacte (intensitat i ritme) també transforma completament l’experiència. Una carícia lenta i suau, un massatge profund, una pressió breu o una besada intensa activen patrons diferents al sistema nerviós autònom.

   La tercera peça clau és el significat social de qui toca. Que el contacte vingui de la parella, d’un amic, d’un desconegut, d’un terapeuta o d’una figura d’autoritat canvia radicalment la lectura que en fa el cervell.

   Finalment, l’estat intern i el context immediat anterior condicionen molt la resposta. Si abans hi ha hagut interaccions positives, confiança i seguretat, el sistema nerviós tendeix a interpretar el tacte com a senyal de calma i suport.

   Curiositat: no hi ha curiositat :)

2. 1.1 El cervell en companyia: com agafar la mà d’algú pot calmar l’amenaça

   Apartat 2/6

   En l’estudi clàssic de “Lending a Hand: Social Regulation of the Neural Response to Threat”, de James A. Coan, Hilary S. Schaefer i Richard J. Davidson, publicat a Psychological Science el 2006, hi participaven 16 dones casades, en matrimonis heterosexuals, que rebien una amenaça de descàrrega elèctrica lleu mentre eren dins d’un escàner de ressonància magnètica funcional.

   Aquest procés es repetia en tres condicions diferents: en el primer cas, es trobaven soles, sense agafar cap mà; en el segon, agafaven la mà d’un experimentador masculí desconegut; i, per últim, agafaven la mà del seu marit. D’aquesta manera van poder analitzar les diferències en el mateix contacte segons l’afinitat amb la persona.

   Quan agafaven la mà del marit, es reduïa molt l’activació de regions vinculades a la resposta a l’amenaça en comparació amb estar soles (ínsula anterior, còrtex prefrontal dorsolateral, hipotàlem, cingulat anterior ventral, etc.). Amb la mà d’un desconegut, però, l’efecte calmant era més limitat i sobretot en àrees de regulació corporal bàsica (cingulat posterior, àrees somatosensorials). Sense cap mà, la resposta neuronal a la paraula “amenaça” era més intensa i s’assemblava a la d’una situació d’estrès sense suport.

   La qualitat marital modulava l’efecte: com més satisfeta estava la dona amb la relació, més es reduïa l’activació en zones com la ínsula dreta, el gir frontal superior i l’hipotàlem durant l’amenaça agafant la mà de la parella. Les dones informaven menor sensació de malestar i estrès subjectiu quan agafaven la mà del marit, i una lleu millora també amb la mà del desconegut en relació amb estar soles.

   La magnitud de l’efecte depenia de com valoraven el seu matrimoni: com més alta era la qualitat marital percebuda, més gran era la reducció de l’activació relacionada amb l’amenaça durant el contacte amb la mà del marit. Aquest efecte no es veia amb la mà del desconegut, és a dir, la bona qualitat de la relació de parella potenciava específicament el poder “calmant” del contacte amb el cònjuge.

   La idea que el cervell parteix del supòsit que disposa de suport social, i que la presència física d’algú proper redueix el cost energètic de gestionar amenaces, es va considerar com una prova clau de la “Social Baseline Theory”. Agafar la mà d’una figura d’afecció actua com una forma de cores regulació emocional, ja que “externalitza” part de la feina de regular l’estrès al vincle amb l’altre.

   Estudi/Autor

   Estudi: “Lending a Hand: Social Regulation of the Neural Response to Threat” (2006)

   Experiment amb 16 dones casades dins un escàner de ressonància magnètica funcional, exposades a una amenaça de descàrrega elèctrica lleu en tres condicions (soles, mà d’un desconegut o mà del marit) per observar com el suport social modula la resposta neuronal a l’amenaça.

   James A. Coan

   En James Arthur Coan Jr, nascut l’11 de juliol de 1969 a Takoma Park, Maryland (EUA), és professor de psicologia clínica i director del Virginia Affective Neuroscience Laboratory a la University of Virginia.

   Hilary S. Schaefer

   La Hilary (Hillary) S. Schaefer és psicòloga clínica i investigadora, amb experiència en recerca sobre funcionament socioemocional, gènere, personalitat i dinàmica de grups; treballa també en pràctica privada (telepsicologia per a adults). Està especialitzada en clínica en ansietat, trauma, relacions i canvis vitals.

   Richard J. Davidson

   En Richard J. Davidson, nascut el 12 de desembre de 1951 (Nova York, EUA), és neurocientífic i psicòleg, professor a la University of Wisconsin–Madison i fundador i director del Center for Healthy Minds. És pioner en l’estudi de les bases neuronals de l’emoció i de “l’estil emocional”, i és conegut per la seva recerca sobre meditació i pràctiques contemplatives i per una trajectòria en neuroimatge (MRI, PET, EEG).

   Curiositat: Una curiositat molt comentada d’aquest estudi és que la qualitat del matrimoni feia de “regulador” cerebral, és a dir, com més satisfetes estaven les dones amb el seu matrimoni, més es reduïa l’activació de les àrees de l’estrès quan agafaven la mà del marit, fins al punt que el cervell reaccionava gairebé com si l’amenaça no existís.

3. 1.2 El poder d’una carícia lenta: com el tacte tranquil·litza i regula l’estrès

   Apartat 3/6

   En l’estudi de Pawling i col·laboradors es va reclutar un grup d’adults sans als quals se’ls aplicaven carícies amb un pinzell suau a dos punts del cos: l’avantbraç, cobert de pell pilosa i ric en fibres C-tàctils (CT), i el palmell de la mà, cobert de pell glabra i pràcticament exempt de fibres CT. L’objectiu principal era comparar com variaven tant les valoracions subjectives d’agradabilitat com les respostes fisiològiques en funció de la velocitat de la carícia i del tipus de pell estimulada, és a dir, si la pell CT-innervada de l’avantbraç responia de manera diferent a la pell sense CT del palmell. Per fer-ho, es van utilitzar dues velocitats típiques de la literatura sobre tacte afectiu: una carícia lenta de 3 cm/s, considerada “òptima” per a l’activació de fibres CT, i una carícia ràpida de 30 cm/s, CT no òptima.

   Els participants havien de puntuar el tacte en dimensions subjectives com ara l’agradabilitat o el confort, mentre se’ls registrava la freqüència cardíaca i l’activitat de músculs facials associats a l’expressió emocional, com el zygomaticus major (múscul del somriure) i el corrugator supercilii (relacionat amb el frunziment del front). Aquest registre es feia mitjançant electromiografia facial, la qual permet captar canvis subtils en la musculatura de la cara que sovint reflecteixen respostes afectives implícites, més enllà del que la persona verbalitza. Al mateix temps, es controlaven aspectes com la força aplicada i la direcció del moviment per assegurar que les diferències observades es devien sobretot a la velocitat i a la zona de pell, i no a variacions mecàniques de l’estímul.

   Els resultats mostraven que la carícia lenta (3 cm/s) era valorada com a més agradable que la carícia ràpida (30 cm/s), tant si s’aplicava a l’avantbraç com al palmell de la mà, en línia amb el que s’ha descrit com la “finestra òptima” de velocitat pel tacte socialment gratificant. Paral·lelament, la carícia lenta produïa una desacceleració cardíaca més gran que la ràpida, cosa que es va interpretar com una resposta fisiològica típica davant d’un estímul positiu i rellevant, associat a orientació i interès més que no pas a estrès. Aquest patró indicaria que, fins i tot en el palmell sense CT, la combinació de tacte suau i velocitat lenta genera una experiència subjectiva més agradable i un estat autonòmic més “calmat” que la carícia ràpida.

   No obstant això, quan es mirava amb lupa la resposta afectiva implícita, emergia una diferència clara entre l’avantbraç i el palmell. L’activació del múscul zygomaticus, vinculada al somriure i a respostes emocionals positives, augmentava de manera significativa només en la condició de carícia CT-òptima (3 cm/s) aplicada a l’avantbraç, però no quan la mateixa velocitat s’aplicava al palmell o quan la carícia era ràpida, fos on fos. Això suggereix que el tacte lent sobre pell CT-innervada porta una càrrega afectiva positiva especial, que el sistema facial “capta” i fa que reaccioni encara que el participant pugui no discriminar conscientment tant la diferència entre zones.

   En canvi, ni les puntuacions subjectives d’agradabilitat ni la desacceleració cardíaca distingien gaire entre la carícia lenta a l’avantbraç i al palmell: en tots dos casos la velocitat de 3 cm/s es considerava més agradable i anava acompanyada de més reducció de la freqüència cardíaca que la de 30 cm/s. Aquest fet indica que part de l’efecte plaent del tacte lent és general, però que la contribució específica de les fibres CT es revela sobretot en mesures implícites com la musculatura facial. En altres paraules, la pell sense CT pot transmetre sensacions agradables de tacte lent, però la pell pilosa amb CT sembla afegir-hi un component afectiu més profund i automàtic, que es manifesta en el somriure subtil.

   Des del punt de vista neurobiològic, el tacte CT es diferencia del tacte purament discriminatiu, que serveix per localitzar i analitzar físicament un estímul (on toca, amb quina força, amb quina textura). Les aferències CT projecten preferentment a la ínsula posterior, una regió implicada en la interocepció i en la representació dels estats interns del cos, i no tant al còrtex somatosensorial primari encarregat de les qualitats fines i espacials del tacte. Aquesta via suggereix que el tacte CT contribueix a construir una sensació interna de benestar, seguretat i vinculació social, més que no pas una simple “informació” sobre la superfície tocada.

   En termes funcionals, aquest estudi dona suport a la idea que existeix un sistema de tacte afectiu especialitzat, adaptat a carícies lentes i suaus típiques de la cura, la consolació i el contacte social proper. El fet que la combinació de carícia lenta i pell CT-innervada desencadeni una resposta facial positiva específica apunta que aquest tacte té una valència positiva intrínseca, és a dir, “diu” al cervell que el context és segur, proper i potencialment vinculat a suport social. Això encaixa amb altres treballs que han relacionat el tacte CT amb la regulació de l’estrès, l’aferrament i la construcció d’un sentiment de confort corporal en presència d’altres.

   Finalment, aquests resultats tenen implicacions per entendre per què carícies lentes a l’avantbraç poden resultar especialment calmants en contextos de criança, relacions de parella o cura clínica. En aquests escenaris, el tacte no només transmet informació física, sinó que actua com un senyal social que reconfigura l’estat fisiològic i emocional, disminuint l’arousal i incrementant el to afectiu positiu. Diferenciar entre tacte CT (afectiu) i tacte discriminatiu ajuda a explicar per què no qualsevol contacte físic té el mateix impacte: una pressa de mà funcional o una manipulació ràpida de la pell no activen de la mateixa manera aquest circuit de benestar basat en les fibres CT i la ínsula.

   Estudi/Autor

   Estudi: carícia lenta (3 cm/s) vs ràpida (30 cm/s)

   Experiment amb adults sans on s’aplicaven carícies amb pinzell a l’avantbraç (CT) i al palmell (sense CT), comparant velocitat lenta i ràpida. Es van mesurar valoracions d’agradabilitat, freqüència cardíaca i electromiografia facial per detectar respostes afectives implícites.

   Rhodri Pawling (R. Pawling)

   Rhodri Pawling (signa com R. Pawling) és un investigador centrat en el tacte afectiu i les respostes fisiològiques i facials a l’estimulació cutània. Estudia com el tacte que activa les fibres C-tàctils (carícies lentes d’uns 1–10 cm/s sobre pell pilosa) es relaciona amb la sensació de plaer, la resposta cardiovascular i l’activitat muscular facial. Entre els seus treballs destaca l’article “C-tactile afferent stimulating touch carries a positive affective value” (PLOS ONE, 2017), on es mostra que la carícia lenta (~3 cm/s) es valora com més agradable, desacelera més el cor i activa específicament el múscul del somriure (zygomaticus) quan s’aplica a l’avantbraç.

   Francis Philip McGlone

   Francis Philip McGlone (novembre de 1948) és professor de neurociència a la Liverpool John Moores University i cap del Somatosensory & Affective Neuroscience Group; també professor visitant a la University of Liverpool. És un dels grans referents mundials en l’estudi del tacte afectiu i de les fibres C-tàctils, i un dels autors que més ha contribuït a formular i difondre la “Social Touch Hypothesis”. Utilitza tècniques com microneurografia, mesures psicofísiques, neuroimatge funcional (fMRI), EEG i EMG facial per estudiar com el tacte es tradueix en experiències de plaer, calma o vincle social. Va guanyar un premi Ig Nobel de la Pau 2019 (amb col·laboradors) per un estudi sobre “The pleasurability of scratching an itch”, que explora per què és tan plaent gratar-se una picor.

   Ell i el seu equip han defensat la “Social Touch Hypothesis”: les fibres CT haurien evolucionat per codificar el valor social i reconfortant del tacte, especialment entre cuidador–infant i parelles. Mostren que la velocitat òptima de carícia que activa CT coincideix amb la velocitat “espontània” amb què la gent acaricia els seus infants o parelles, donant suport a la idea que el tacte afectiu està “afinat” biològicament per a la cura i el vincle.

   Curiositat: En pacients amb neuropaties que perden les fibres ràpides Aβ però conserven les C, el tacte CT és percebut com una sensació vaga però continua modulant respostes afectives i vegetatives, cosa que apunta a un canal “emocional” de tacte relativament independent del canal “sensorial”.

   Curiositat: Francis Philip McGlone va ser guanyador d’un premi Ig Nobel de la Pau 2019 (amb col·laboradors) per un estudi sobre “The pleasurability of scratching an itch”, que explora per què és tan plaent gratar-se una picor.

4. 1.3 Petons sota el microscopi: què passa al microbioma quan la saliva s’ajunta

   Apartat 4/6

   Quan dues persones es fan un petó intens, el que comparteixen no és només un moment d’intimitat, sinó també una autèntica pluja de microorganismes. Un equip neerlandès liderat per Remco Kort va estudiar 21 parelles per quantificar aquest intercanvi invisible i va arribar a una xifra sorprenent: un petó d’uns 10 segons pot transferir aproximadament 80 milions de bacteris d’una boca a l’altra. Per arribar a aquesta estimació, van fer beure a un membre de la parella una beguda probiòtica i van analitzar mostres de saliva abans i després del petó, mesurant com canviava la presència de determinats bacteris en ambdós membres.

   Els resultats mostren que els petons repetits no només reforcen el vincle afectiu, sinó que també acosten els ecosistemes microbians de les dues persones. Les parelles que es fan com a mínim nou petons íntims al dia presenten comunitats bacterianes de la saliva molt més semblants entre si que amb la resta de la població. El microbioma de la llengua, en canvi, sembla reflectir sobretot factors compartits com la dieta, l’estil de vida o els hàbits d’higiene, mentre que el microbioma de la saliva respon de manera més directa a la freqüència de petons.

   Això vol dir que un petó és també un experiment de coexistència microbiològica en miniatura. Cada contacte prolongat permet que milions de bacteris passin d’un medi a l’altre, colonitzin temporalment (o permanentment) la boca de la parella i contribueixin a la diversitat del seu microbioma oral. Des d’un punt de vista evolutiu, alguns autors han suggerit que aquest intercanvi podria haver tingut avantatges, ja que exposar-se de manera controlada als microorganismes d’una altra persona pot entrenar el sistema immunitari i ajudar-lo a reaccionar millor davant de patògens futurs, tot i que també implica, òbviament, un potencial risc de transmissió d’infeccions.

   El petó íntim, doncs, és molt més que una escena de pel·lícula romàntica: és un acte biològic complex on es barregen emocions, hormones i milions de bacteris en un espai de pocs segons. Entendre aquesta dimensió microbiològica dels petons permet mirar aquest gest quotidià amb uns altres ulls: darrere d’un simple “t’agrado” també hi ha un “comparteixo el meu ecosistema amb tu”.

   Estudi/Autor

   Estudi: petons i transferència de bacteris (21 parelles)

   Estudi amb 21 parelles per quantificar l’intercanvi de bacteris durant un petó “íntim” i analitzar com la freqüència de petons s’associa a una major similitud del microbioma oral (especialment a la saliva).

   Remco Kort

   En Remco Kort, nascut el 1970 a Rotterdam (Països Baixos), és professor de microbiologia a la Vrije Universiteit Amsterdam i ocupa la càtedra ARTIS-Micropia. Ha estat científic sènior a TNO (Netherlands Organisation for Applied Scientific Research), on va rebre el premi a investigador excel·lent el 2008, i està fortament vinculat al museu de microbis ARTIS-Micropia (Amsterdam), del qual ha estat co-dissenyador i cara visible en divulgació. Especialitzat en ecologia microbiana humana, ha contribuït a popularitzar la idea del cos humà com un ecosistema de trilions de microorganismes amb un paper clau en salut; ha estat guardonat, entre d’altres, amb el James Lind Award (2018) pel seu treball en probiòtics.

   Curiositat: Al qüestionari de l’estudi, el 74% dels homes reportaven més petons íntims diaris que les seves parelles, de manera que la “freqüència mitjana” depenia de quin membre de la parella responia.

5. 1.4 De l’excitació a la calma: per què ve la son després del sexe i quin paper tenen l’oxitocina i la prolactina

   Apartat 5/6

   Durant el sexe i sobretot al voltant de l’orgasme, el cos no només reacciona amb canvis físics visibles, sinó que també reorganitza profundament el seu entorn hormonal. Dues de les protagonistes d’aquest procés són l’oxitocina i la prolactina, que treballen plegades per modular el vincle, la sensació de sacietat i la recuperació després de l’activitat sexual.

   L’oxitocina, sovint anomenada de manera simplificada “l’hormona de l’amor”, augmenta progressivament durant l’excitació sexual i arriba als seus valors més alts just després de l’orgasme. Aquest pic d’oxitocina s’ha relacionat amb l’augment de la sensació de proximitat emocional, confiança i tendresa cap a la parella, contribuint a enfortir el vincle després del coit. Paral·lelament, la prolactina —més coneguda pel seu paper en la lactància— també s’eleva de manera significativa després de l’orgasme, i aquesta combinació d’oxitocina i prolactina crea un escenari hormonal orientat més al descans que no pas a continuar buscant excitació.

   Els estudis en humans apunten que aquesta elevació conjunta d’oxitocina i prolactina encaixa amb la idea d’un “bucle positiu”: l’alliberament de prolactina afavoreix l’activitat de neurones oxitocinèrgiques, i l’oxitocina, al seu torn, pot promoure encara més prolactina. El resultat és un estat de calma, somnolència i sacietat que moltes persones reconeixen com la relaxació profunda que segueix l’orgasme, acompanyada sovint d’una disminució transitòria del desig sexual immediat.

   En models animals, especialment en rosegadors, s’han pogut estudiar aquests circuits amb més detall. L’article de Kennett i McKee mostra que l’oxitocina pot actuar com a factor alliberador de prolactina en contextos com la lactància, el mating i en resposta a estrògens, cosa que suggereix que aquest diàleg hormonal no és exclusiu del sexe, sinó que forma part d’un sistema general per coordinar vincles, cura i recuperació física. A més, la prolactina no actua sola, sinó que pot formar un bucle negatiu amb la dopamina, un neurotransmissor associat al plaer i a la motivació. Quan la prolactina puja, estimula neurones dopaminèrgiques que, com a resposta, tendeixen a inhibir novament l’alliberament de prolactina, ajudant a limitar la durada dels seus pics.

   La coexistència d’aquests dos bucles —el positiu entre oxitocina i prolactina i el negatiu entre prolactina i dopamina— dota el sistema d’una gran flexibilitat. En moments clau com l’orgasme o la lactància, l’organisme “permet” pics sostinguts de prolactina malgrat la regulació dopaminèrgica, assegurant així un període de descans, sensació de plenitud i, en el cas de la cura de la descendència, un enfocament prioritari cap al nadó. Al mateix temps, passat un temps, la recuperació dels nivells de dopamina i la normalització de prolactina faciliten que el desig sexual pugui reaparèixer.

   Aquesta arquitectura hormonal ajuda a entendre per què el sexe pot tenir efectes tan marcats sobre l’estat d’ànim i el vincle: no és només una qüestió de plaer momentani, sinó d’un sistema finament ajustat perquè, després del clímax, el cos entri en un estat de calma, connexió i recuperació. Des d’una perspectiva evolutiva, té sentit que el mateix episodi que genera plaer també afavoreixi la cohesió de la parella i la tendència a romandre junts després del coit, factors que poden haver contribuït a l’èxit reproductiu i a la cura conjunta de la descendència.

   Estudi/Autor

   Estudi/model: bucle oxitocina–prolactina i dopamina–prolactina

   En alguns treballs en models animals s’ha proposat que la prolactina estaria regulada per un bucle positiu amb l’oxitocina i per un bucle negatiu amb la dopamina, modulats per l’estat hormonal (per exemple estrògens) i pel tipus d’estímul (succió o mating).

   Jessica E. Kennett

   La Jessica E. Kennett és una neuroendocrinòloga de la prolactina i de l’oxitocina en rata femella, especialment en contextos de lactància, cicle estral i activitat sexual.

   De’Nise T. McKee

   La De’Nise T. McKee és neuroendocrinòloga, centrada en el paper de l’oxitocina sobre el lactòtrof hipofisari i en la generació de les puntes de prolactina en resposta a estímuls com la succió o l’estimulació cervical.

   Curiositat: En dones que alleten, l’oxitocina augmenta just abans que ho faci la prolactina i aquest patró pot repetir-se moltes vegades al dia, sincronitzant lactància, comportament matern i regulació d’estrès.

6. 1.5 Context i significat: peça clau del tacte social

   Apartat 6/6

   El tacte social és un llenguatge neurobiològic molt fi, que no només es veu, sinó que s’escriu alhora en nervis, hormones, cervell i, fins i tot, en el microbioma. Un mateix gest pot calmar i reduir l’estrès o, en canvi, activar alarmes internes, segons qui el fa, com i en quin moment, de manera que el cervell ajusta la resposta a l’amenaça en funció del suport social que percep.

   La recerca mostra que hi ha canals especialitzats per al tacte afectiu com les fibres C-tàctils, que responen millor a carícies lentes a la pell pilosa i envien la informació a àrees relacionades amb el “com estic” global, modulant emocions i sistema nerviós autònom encara que no en siguem del tot conscients. Alhora, el contacte íntim modifica el microbioma i activa bucles hormonals d’oxitocina i prolactina que connecten lactància, comportament matern, descans després de l’orgasme i regulació de l’estrès.

   El tacte, doncs, es descriu com una autèntica “infraestructura” biològica de la relació. Cada gest tàctil ajuda el cos a decidir qui forma part del “nosaltres”, de qui ens podem refiar i com de segur és el món en aquell moment concret. Per això no n’hi ha prou amb preguntar-se quin gest fem, sinó també qui el fa, com i quan, perquè una mateixa carícia pot ser un bàlsam o una invasió segons el context relacional.

   Curiositat: no hi ha curiositat :)