La soledat

La soledat com una fractura

G.Mateo Tilaguy

Hi ha una manera molt clara d’entendre la soledat: no com una “absència de gent”, sinó com una esquerda en la qualitat del vincle. És una experiència interna que pot aparèixer fins i tot en entorns plens d’estímuls socials, quan el cervell conclou que la connexió no és segura, no és estable o no és recíproca. En aquest sentit, la soledat funciona com un senyal d’alarma: una mena de dolor relacional que demana reparació, igual que el dolor físic demana protegir una ferida.

Quan aquesta fractura es manté, el problema deixa de ser només emocional. La recerca en salut pública ha posat el focus en la combinació de aïllament social i soledat percebuda perquè s’associa a pitjors resultats en salut, amb més risc de patir problemes cardiovasculars, trastorns de l’estat d’ànim i un augment del risc de mortalitat en estudis de gran escala. Aquest impacte no és màgic ni moral: es pot entendre a través de vies fisiològiques (estrès crònic, son, inflamació, conducta de salut) i vies cognitives (expectatives de rebuig, retirada social, pèrdua de confiança).

Entendre la soledat com una fractura també canvia el diagnòstic social: no és només “responsabilitat de la persona” reconnectar, sinó que és un fenomen on pesen la comunitat, els espais de trobada, els horaris, la precarietat, la cultura digital, la salut mental i fins i tot el disseny urbà. En altres paraules: la soledat és íntima, però també és estructural.

Però, què passa exactament al cervell i al cos quan ens sentim sols?

Apartats

1. 2.1 Soledat vs aïllament: dues variables diferents

   Apartat 1/5

   La diferència entre soledat i aïllament social és clau perquè afecten la vida de maneres diferents. La soledat és una experiència subjectiva: és el que sents quan la connexió que tens no coincideix amb la connexió que necessites. Pots tenir companyia constant i, tot i així, viure una sensació de buit relacional si el vincle és superficial, inconsistent o insegur. L’aïllament social, en canvi, és més “objectiu”: té a veure amb la xarxa real, el nombre de contactes, la freqüència de trobades o l’accessibilitat a suport.

   A la pràctica, la salut es veu modulada per un tercer element: el suport social percebut. Hi ha persones amb una xarxa petita però fiable, amb una o dues figures que realment hi són; i persones amb una xarxa gran però poc disponible quan hi ha un problema real. El cervell no “compta amics”: estima disponibilitat, seguretat i reciprocitat, i si aquesta estimació falla, el sistema es posa en alerta. Això explica per què intervencions basades només a “augmentar contactes” poden ser insuficients si no milloren la qualitat del vincle.

   Curiositat: A vegades la millor pista no és “quanta gent tens”, sinó “a qui trucaries si avui anés tot malament”.

2. 2.2 Dolor social: quan el rebuig fa mal de debò

   Apartat 2/5

   El concepte de dolor social intenta descriure una intuïció universal: el rebuig, l’exclusió o la humiliació “cauen” al cos. En estudis amb fMRI, s’ha observat que situacions d’exclusió social poden activar regions com el còrtex cingulat anterior, un node rellevant en processament d’aversió i malestar, i que aquesta activació es relaciona amb el distres que reporta la persona. Aquesta línia de recerca no diu que dolor físic i social siguin idèntics, però sí que el cervell pot reutilitzar circuits per gestionar “pèrdua de seguretat” tant en el cos com en el vincle.

   A nivell funcional, això té sentit evolutiu: en moltes espècies socials, quedar fora del grup augmenta riscos (manca de protecció, recursos, cura). Per això, el cervell pot tractar la desconnexió com una amenaça i fer-la salient, insistint amb pensaments repetitius, anticipació o necessitat de reparació. El problema apareix quan el sistema queda encallat: si el rebuig és crònic o si la persona interpreta el món social com a hostil, la resposta de dolor i alerta deixa de ser adaptativa i passa a ser un motor de retirada.

   Curiositat: Quan una situació social “fa mal”, sovint també canvia la postura, la respiració i la tensió muscular: el cos ho registra com una amenaça real.

3. 2.3 Biologia: estrès, inflamació i càrrega alostàtica

   Apartat 3/5

   Quan la soledat es cronifica, l’organisme pot entrar en un estat de desgast que es pot descriure amb el llenguatge de l’al·lostasi i la càrrega alostàtica: la idea que el cos paga un preu quan ha d’ajustar-se massa temps a un entorn percebut com a incert o amenaçador. En la pràctica, això vol dir activació repetida de respostes d’estrès, pitjor son, fatiga, canvis en gana, més irritabilitat i una atenció més centrada en riscos socials.

   Una via molt estudiada és l’eix HPA (hipotàlem–hipòfisi–surrenal) i el cortisol, que connecten la percepció d’estrès amb canvis hormonals diaris. Alguns estudis han trobat associacions entre variacions de soledat (momentànies o diàries) i patrons de cortisol, com ara increments associats a dies més solitaris o respostes matinals alterades, suggerint que la soledat pot “entrar” en fisiologia, no només en pensament.

   Una altra via és la inflamació sistèmica. La literatura ha revisat la relació entre soledat/aïllament i marcadors com la interleukina-6 (IL‑6), el CRP o el fibrinogen; els resultats poden variar segons mesures i ajustos estadístics, però el missatge global és que hi pot haver ponts plausibles entre desconnexió social i biologia de risc, especialment quan la desconnexió es manté en el temps.

   Curiositat: Molta gent nota que “està més malalta” quan està sola durant mesos: sovint no és un únic factor, sinó una suma petita (son, estrès, hàbits, inflamació).

4. 2.4 El cercle cognitiu: hipervigilància i retirada

   Apartat 4/5

   La soledat també es pot entendre com un estat de percepció: quan el cervell conclou que “no hi ha suport”, pot augmentar la hipervigilància social, és a dir, una atenció prioritària als senyals de rebuig, fredor o amenaça. Això encaixa amb models que descriuen la soledat com un mode defensiu: la persona pot desitjar connectar però, alhora, interpretar els altres com menys fiables, més crítics o més perillosos. Aquesta combinació és especialment dura perquè el mateix mecanisme que vol protegir del rebuig pot acabar dificultant la reconexió.

   Quan la hipervigilància s’activa, la relació amb el món social canvia: costa més iniciar converses, es llegeixen silencis com a judici, i es generalitzen experiències negatives (“sempre passa el mateix”). A nivell conductual, això pot desembocar en retirada: menys plans, menys exposició social, menys oportunitats reals de trobar vincles que desmenteixin la hipòtesi del rebuig. El cercle queda tancat i la fractura es fa més fonda.

   Trencar aquest cercle requereix una estratègia amb dues potes: (1) reconstruir contacte en dosis tolerables (entorns segurs, activitats amb estructura, ritme realista) i (2) reeducar la interpretació, reduint biaixos de rebuig i entrenant lectura social menys amenaçadora. No és “pensar en positiu”; és recalibrar un detector d’amenaça que s’ha quedat massa sensible.

   Curiositat: El primer pas sovint no és “tenir més vida social”, sinó recuperar la sensació que el contacte no costarà tant.

5. 2.5 Contextualització i síntesi del tema

   Apartat 5/5

   Mirar la soledat com una fractura ajuda a ordenar el problema: la ferida no és necessàriament la manca de persones, sinó la manca de connexió fiable. Això explica per què dues persones amb “la mateixa” xarxa poden viure realitats oposades: una se sent sostinguda i l’altra se sent desconnectada. També explica per què la solució no és sempre socialitzar més, sinó millorar la qualitat del vincle, la seguretat emocional i el sentit de pertinença.

   Des d’una perspectiva social, la soledat també és un indicador de context. Ciutats que dificulten la trobada, horaris laborals que destrueixen rutines comunitàries, precarietat que erosiona temps i energia, i cultures de rendiment que penalitzen vulnerabilitat: tot això pot augmentar el risc de fractura. Si el món social és massa car, massa ràpid o massa incert, el cervell pot decidir que “no surt a compte” exposar-se, i el cercle es consolida.

   Estudi/autors

   Estudi: Holt-Lunstad et al. (2015) — soledat/aïllament i mortalitat

   Revisió meta-analítica que associa soledat, aïllament social i viure sol amb un augment del risc de mortalitat (mesurat com a odds ratio), mostrant que la connexió social pot actuar com un determinant de salut rellevant.

   Estudi: Eisenberger, Lieberman & Williams (2003) — exclusió social i circuits de malestar

   Estudi amb fMRI que analitza l’exclusió social i observa implicació de regions com el còrtex cingulat anterior, amb relació al distres reportat, aportant una base per al concepte de “dolor social”.

   Estudi: Smith et al. (2020) — soledat/aïllament i inflamació

   Síntesi sistemàtica que explora relacions entre soledat i marcadors inflamatoris (p. ex. IL‑6) i entre aïllament social i altres marcadors (p. ex. CRP/fibrinogen), destacant heterogeneïtat metodològica però vies biològiques plausibles.

   Estudi: Doane & Adam (2009) — soledat i cortisol (eix HPA)

   Treball que examina com la soledat (momentània, diària i “de tret”) pot relacionar-se amb l’activitat de l’eix HPA i patrons de cortisol al llarg del dia, suggerint una connexió entre experiència social i regulació d’estrès.

   Document: U.S. Surgeon General Advisory (2023) — soledat com a repte de salut pública

   Informe que situa la soledat i l’aïllament com un problema de salut pública i proposa línies d’acció per reforçar la connexió social a diferents nivells (persones, institucions, comunitats i polítiques).

   Julianne Holt-Lunstad

   Investigadora reconeguda per metaanàlisis sobre connexió social, soledat i mortalitat, i per impulsar la idea que el vincle social és un factor de risc/protecció amb impacte poblacional.

   Naomi Eisenberger

   Investigadora destacada per la recerca sobre exclusió social i bases neurals del dolor social, amb estudis que connecten rebuig/exclusió amb circuits de malestar en neuroimatge.

   Vivek Murthy

   U.S. Surgeon General que ha impulsat el marc del 2023 sobre soledat i aïllament, promovent la connexió social com a objectiu de salut pública.

   Curiositat: La soledat no sempre és manca de gent; sovint és manca d’un “lloc segur” en les relacions.