El tacte al llarg de la vida

Introducció: tacte afectiu

El tacte afectiu és molt més que una abraçada ben trobada després d’un dia dur: és un llenguatge silenciós que parla directament al cervell emocional i a la sensació de benestar.

Una simple carícia lenta i càlida pot activar fibres nervioses especialitzades, desencadenar l’alliberament d’oxitocina i fer que el cos es relaxi com si algú hagués premut un “botó intern” d’anti-estrès.

Quan aquest tipus de contacte es rep de manera segura i consentida, no només reconforta, sinó que ajuda a teixir vincles, a sentir-nos menys sols i a protegir, literalment, la nostra salut mental.

Abans d’aprofundir en les diferents edats, però, hem d’entendre què és el tacte afectiu i què ens aporta o produeix en el nostre cos.

El tacte afectiu és el contacte físic carregat de significat emocional, com ara abraçades, petons o carícies, que activa fibres nervioses específiques de la pell i circuits cerebrals relacionats amb el plaer, el vincle i la regulació de l’estrès.

En concret, una part d’aquest tacte suau estimula unes fibres anomenades C-tàctils, especialment sensibles a les carícies lentes i càlides, que projecten cap a àrees del cervell implicades en les emocions i en la sensació de benestar.

Quan aquest sistema s’activa en un context segur i consensuat, afavoreix l’alliberament d’oxitocina i altres substàncies com endorfines, que s’han relacionat amb la reducció de l’ansietat, la modulació del dolor i l’enfortiment dels lligams socials al llarg de la vida.

Per això es considera que el tacte afectiu no és només agradable, sinó també un mecanisme biològic clau per construir i mantenir relacions de confiança, sentir suport social i protegir la salut mental.

Etapes de la vida

1. 3.1 Abraçades que regulen plors: la ciència del tacte en la infància

   Apartat 1/5

   Des dels primers dies de vida, el contacte pell amb pell entre criatura i cuidador no és només tendre sinó que també és una intervenció biològica que ajuda el cos del nadó a posar-se en marxa.

   Aquest contacte continuat contribueix a regular la temperatura corporal, estabilitzar el ritme cardíac i reduir el plor, perquè el sistema nerviós encara immadur “aprèn” a calmar-se a través de la presència física d’una figura segura.

   Intervencions com el massatge infantil o la “kangaroo care” (portar el nadó, sovint prematur, en contacte directe amb el tòrax nu del progenitor) s’han associat amb més guany de pes, millor desenvolupament neurològic i nivells més baixos d’estrès.

   Es creu que aquests efectes es deuen, en part, a l’activació del sistema d’oxitocina i d’altres factors de creixement, que afavoreixen la maduració del cervell social, la regulació de l’estrès i la construcció d’un aferrament segur que pot tenir impacte durant tota la vida.

   Curiositat: En molts hospitals, el contacte pell amb pell immediat rep el nom de “mètode cangur” i s’utilitza com a suport no farmacològic per ajudar el nadó a regular-se.

2. 3.2 Fam de pell en temps digitals: com el tacte afectiu regula l’estrès en l’adolescència

   Apartat 2/5

   En l’adolescència, el tacte afectiu continua sent important, però canvia d’escenari, de funció i de necessitat.

   Aquest contacte passa de centrar-se sobretot en la família a ocupar un lloc clau en les relacions amb amistats i parelles, on abraçades, petons i carícies es converteixen en una manera de reafirmar la identitat pròpia, la confiança i el desig compartit.

   Alhora, és una etapa en què moltes persones comencen a definir millor els seus límits corporals i la seva comoditat amb el contacte, la qual cosa pot fer que el tacte sigui tan necessari com potencialment incòmode si no es respecta el consentiment o el context.

   En aquest moment vital també hi juguen un paper important la pressió del grup, les primeres relacions sexoafectives i els models que arriben a través de sèries, xarxes socials o pornografia, que poden confondre què vol dir un tacte saludable i respectuós.

   Per això, parlar obertament de consentiment, desig i límits ajuda els adolescents a convertir el tacte en un espai de cura i exploració segura, en lloc d’una font de malestar o culpa.

   Curiositat: “Fam de pell” és una expressió molt gràfica perquè descriu una manca que es pot notar com a necessitat física (no només com a tristesa o soledat).

3. 3.3 No és només afecte: la química del tacte com a cura en la vida adulta

   Apartat 3/5

   En adults, el tacte afectiu en situacions quotidianes s’ha associat amb nivells més alts d’oxitocina i amb menys estrès percebut, ansietat i càrrega emocional, cosa que el converteix en una eina clau de regulació emocional enmig del dia a dia.

   Aquest contacte també es relaciona amb nivells més baixos de cortisol (l’hormona de l’estrès) i amb més sensació de felicitat, especialment en contextos de crisi o d’estrès mantingut com es va observar durant la pandèmia de la COVID-19, quan moltes persones van notar amb força l’absència d’abraçades, petons i contacte proper.

   En aquesta etapa, el tacte afectiu es distribueix entre diversos espais: la parella, la família, les criatures, les amistats properes i, en alguns casos, professions de cura on el contacte físic forma part del dia a dia, com la infermeria o l’atenció a persones dependents.

   Les investigacions mostren que les persones que perceben una vida “rica en tacte” acostumen a informar més benestar, menys estrès i una sensació més sòlida de suport social, mentre que aquelles que viuen amb manca de contacte poden experimentar el que s’anomena “fam de pell”.

   Aquesta història tàctil —el conjunt d’experiències acumulades de tacte al llarg de la vida— influeix en com busquem, oferim o evitem el contacte en les nostres relacions adultes.

   Factors com l’educació rebuda, les relacions prèvies, les experiències de límits vulnerats o, al contrari, de tacte respectuós i sostingut, modelen la manera com el cos “llegeix” una abraçada i la pot diferenciar entre una amenaça, una obligació incòmoda o una forma profunda de cura i connexió.

   Curiositat: Moltes persones descobreixen com d’important és el tacte just quan hi falta: és una mena de “recurs invisible” de regulació emocional del dia a dia.

4. 3.4 El fil invisible del tacte en la vellesa: com el contacte ens sosté quan ens fem grans

   Apartat 4/5

   A la vellesa, la reducció del contacte físic per viudetat, institucionalització, pèrdua de xarxa social o problemes de mobilitat pot afavorir la soledat i la sensació de “fam de tacte”.

   Aquesta manca de tacte no és només una qüestió emocional que s’associa amb més risc de depressió, pitjor qualitat de vida i una percepció més intensa d’aïllament, sobretot en persones que passen moltes hores soles o en entorns on el contacte es limita a cures estrictament funcionals.

   En persones grans, especialment en aquelles que viuen amb demència o altres formes de deteriorament cognitiu, el tacte social respectuós —una mà que acompanya, una carícia pausada, una abraçada consentida— pot millorar l’estat d’ànim, reduir l’agitació i reforçar la sensació de dignitat i pertinença.

   Quan el contacte es fa amb sensibilitat, tenint en compte la història personal i els límits de cada individu, es converteix en una peça clau d’una cura més humana que ajuda a compensar la pèrdua de paraules, dona seguretat en moments de desorientació i recorda a la persona gran que continua sent vista i valorada, més enllà de la malaltia i de la dependència.

   Curiositat: En entorns de cures, un tacte breu però constant (acompanyar amb la mà, tocar l’espatlla, etc.) pot marcar molta diferència si es fa amb consentiment i respecte.

5. 3.5 Contextualització i síntesi del tema

   Apartat 5/5

   El tacte afectiu és un fil que recorre tota la vida, des de la pell amb pell amb el nadó fins a la mà que acompanya en la vellesa.

   El tacte afectiu activa fibres nervioses especialitzades, allibera oxitocina i endorfines, redueix l’estrès i reforça els vincles socials, esdevenint una mena de “sistema biològic” de regulació emocional i de protecció de la salut mental.

   Al llarg de les etapes vitals, el seu paper canvia però no perd importància: en la infància ajuda a regular el cos i a construir un aferrament segur; en l’adolescència es desplaça cap a amistats i parelles i es barreja amb la identitat i el consentiment; en l’edat adulta contribueix a gestionar l’estrès quotidià i a sentir suport social; i en la vellesa pot alleujar la soledat i donar dignitat, especialment en persones institucionalitzades o amb demència.

   En conjunt, la “biografia tàctil” de cada persona —el conjunt d’experiències de tacte rebudes i donades— influeix en com viu el contacte: com un refugi segur o com un terreny fràgil i ambivalent.

   Curiositat: Una curiositat molt potent és que la pandèmia de la COVID-19 va servir, sense voler-ho, com un “experiment natural” sobre què passa quan gairebé desapareix el tacte social de la nostra vida quotidiana.

   Diversos estudis van trobar que sentir-se privats de contacte físic —especialment d’abraçades i carícies íntimes de parella o família— s’associava amb més ansietat, més soledat i pitjor benestar emocional, i que com més temps duraven les restriccions, més augmentava aquest desig de ser tocat.